Activitat 3.1

0: Imperi Inca

1: Sin título

2: Sin título

3: Sin título

4: Sin título

5: Bandera de l

6: Sin título

7: Escut de la capital Inca (Cusco)

8: Piramide Maia

Molt famosa

9: Ruines Maies

10: Bandera Maia

11: Màxima expansió Inca

12: Mont Maxu Pitxu

Considerant sagrat pels Incas

13: Sin título

14: Foto divertida Inca

15: Centralitat Inca

El centre i capital de l'imperi fou la ciutat del cusco. L'idioma oficial de l'imperi era el quítxua. Se sap, a més a més, que entre la noblesa es parlava el puquina com a llengua secreta, anomenada incasimi per ser l'idioma originari d'aquesta ètnia. Més tard fou considerada com la llengua dels déus per la creença de què la família reial descendia directament d'ells.

16: Curiositats Maies

Els maies eren un poble que va viure principalment al sud del que avui és Mèxic i a l'Amèrica Central, establint una de les cultures meso americanes més importants abans de l'arribada dels espanyols. Contrari a la creença popular, els maies no han desaparegut, sinó que milers de descendents viuen encara a aquestes àrees i parlen diferents dialectes de la llengua maia.

17: Agricultura i monuments Maies

Van desenvolupar un imperi basat en l'agricultura, i consistia en nombroses ciutats-estat independents. Els monuments més notables són les piràmides que van construir en els seus centres religiosos, al costat dels palaus dels seus governants. Altres restes arqueològiques importants inclouen enormes pedres tallades, que descriuen als governants al costat de textos jeroglífics que descriuen les seves genealogies, victòries militars i altres fites històriques. Tots els monuments construïts per els maies estaven plens de grans extensions de naturalesa. Per ells la naturalesa significava poder i respecte.

18: Decadencia Maia

Durant els segles VIII i IX dc la cultura maia va entrar en decadència, abandonant la majoria de les ciutats de les terres baixes centrals. Segurament la guerra, l'esgotament de les terres de cultiu, i la sequera, o alguna combinació d'aquests factors són freqüentment suggerits com els motius de la decadència. Existeix evidència arqueològica de guerres, fams, i revoltes en diversos llocs de les terres baixes centrals. El primer contacte dels espanyols quan arribaren a Mèxic fou amb els maies, aleshores aquests pagaven tribut als asteques que conqueriren tota la regió. Els monuments més notables són les piràmides esglaonades que van construir en els seus llocs religiosos, les pistes de joc, les plataformes cerimonials.

19: Arquitectura Maia

La arquitectura maia es única i espectacular com l'arquitectura grega o romana, amb construccions de diversos milers d'anys. Les més dramàtiques i més conegudes, són les fantàstiques piràmides escalonades de finals del període preclàssic. Durant aquesta època de la cultura maia, els centres del poder religiós, comercial i burocràtic van créixer per a convertir-se en increïbles ciutats com: Chichén Itzà, Tikal i Uxmal. Algunes construccions notables de les ciutats maies son:

§  Les Plataformes Cerimonials: utilitzades per a cerimònies públiques i events religiosos, així com per a exhibir els caps de les víctimes de guerra.-

§  Palaus: grans i sovint molt decorats, es trobaven prop del centre d'una ciutat.

§  Piràmides i Temples: els temples religiosos més importants es trobaven en el cim de les piràmides maies, suposadament per ser el lloc més proper als cels.

§  Pistes del joc de pilota meso americà

§  Observatoris

20: Criteri Inca

El criteri de formació de l'Imperi inca estava basat en la territorialitat que, en resum, consistia a unificar les quatre grans parts del món conegut. D'aquesta manera, l'imperi es va organitzar en quatre grans regions (suyos), que formaven en el seu conjunt el Tahuantinsuyo. Cada suyo estava a càrrec d'un suyuyuqque formava part del Consell Imperial. Els quatre grans suyos eren:

§  Dins del grup hanan ("alt"):

§  Chinchaysuyu: L'actual Equador i bona part de la costa del Perú.

§  Collasuyu: més de la meitat de Xile, l'oest de l'Argentina, noroest de Bolívia i una part del sudest del Perú.

§  Dins del grup urin ("baix"):

§  Antisuyu: la zona nororiental, limitant amb la selva amazònica.

§  Contisuyu: regió molt petita al sud del Perú (actuals Arequipa, Moquegua y Tacna).

21: Expansió de l

Segons el mite, Manco Cápac i Mama Ocllo van sortir del llac Titicaca com una parella divina i es van dirigir al nord en l'afany de trobar la vall "escollida". En arribar al turó Wanakawri (o Huanacaure), a prop del que després seria Cusco, el bastó màgic que posseïa el primer Inca es va enfonsar al terra. Era el senyal esperat, allà fundarien el seu poble. Amb aquesta parella d'herois civilitzadors va arribar l'ordre, la cultura i les arts, i era el mateix Sol el que infonia calor i poder als seus fills.

Deixant de banda aquest mite fundador (que conviu amb d'altres, com el dels germans Ayar), poc és el que se sap del cert sobre els orígens del poble inca o quítxua; històricament la seva aparició es pot situar cap al seglre XIII. La zona del Cusco estava habitada per diversos grups ètnics. Aquesta informació ha estat recolzada pels treballs arqueològics que han demostrat l'existència d'una llarga ocupació humana. El cronista Sarmiento de Gambo, esmenta els guallas, els sahuassiray, els antasayas, els alcavizas, els copalimaytas, els culunchimas, els poques i els lares, com els grups humans que habitaven la vall del Cusco abans dels inques. En qualsevol cas sembla clar que la vall del Cusco estava habitada per diversos pobles i cap al seglre XIV els inques havien començat a adquirir un cert predomini a la zona.

Època d'esplendor

22: La guerra civil i la conquesta espanyola

El 1527 morí Huayna Cápac. Sembla que la seva última voluntat fou dividir l'imperi en dos: la part principal seria per al seu primogènit Huàscar i l'altra part, amb els territoris de l'antiga confederació quitu, seria per a Atahualpa. Huàscar exigí a Atahualpa la renuncia als territoris del nord i movilitzà els seus exèrcits, que penetraren en el territori canyari i s'encaminaren cap a Quito. Les tropes d'Atahualpa se'ls enfrontaren i s'inicià una llarga i esgotadora confrontació, amb diverses batalles de resultat incert. Finalment les tropes d'Atahualpa aconseguiren superar les de Huàscar i dirigir-se sense oposició cap al Cusco, on entraren poc després, proclamaren inca a Atahualpa i es lliuraren al saqueig. Sabudes les noves de la victòria, Atahualpa sortí de Quito per dirigir-se a Cusco; en el camí s'aturà a descansar a Cajamarca, on li arribaren les notícies del desembarcament de Fransisco Pizarro.

La guerra entre els dos germans tingué gravíssimes conseqüències per a l'Imperi inca, i més si considerem que es produeix en el mateix moment que la primera expedició espanyola desembarcava a les seves costes. El conflicte provocà despoblacions massives i matances considerables. La divisió regnant dins de l'imperi (l'aristocràcia cusquenya mai va acceptar Atahualpa) serà hàbilment aprofitada per Pizarro, que s'oferirà com a alliberador dels partidaris de Huàscar enfront de l'usurpador Atahualpa.

Sembla que des del moment del desembarcament de Pizarro a Tumbes, aquest fou informat de la guerra civil tot just acabada i intercambià missatges amb Atahualpa. Una vegada arribats a Cajamarca, el novembre de 1532, Atahualpa els allotjà i els concedí audiència. El que sembla cert és que el capellà de Pizarro, fra Vicnete Valverde, el comminà a reconèixer la religió catòlica, a permetre l'evangelització dels seus súbdits i a retre homenatge al rei Carles I, que els havia atorgat drets sobre aquelles terres. El discurs, traduït per un local que acompanyà l'expedició, indignà l'inca, que sembla que llençà a terra la Bíblia oferta per Valverde. Pizarro, interpretant el gest com una amenaça directa ordenà als seus homes, ocults no gaire lluny, un assalt desesperat. Aquests capturaren a Atahualpa i els seus nobles i es llençaren a una matança indiscriminada durant tota la nit. Malgrat el rescat ofert pels inques, Atahualpa fou executat al garrot el 26 de juliol de 1533.

A continuació Pizarro es dirigí ràpidament cap al Cusco, que caigue definitivament en poder espanyol el 1536. Els espanyols, incapaços materialment de controlar l'imperi per ells sols, mantingueren en el tron a un inca titella, que inicialment fou Manco Yupanqui, però que aviat es revoltà contra la situació. Una part de la noblesa inca es retirà a la vall de Vilcabamba, on romangué durant una trentena d'anys fent incursions contra els espanyols. L'agost de 1572, l'últim dels inques, Túpac Amaru, fou capturat i executat el 22 de setembre. L'imperi inca arribava oficialment a la seva fi.

23: Imperi Asteca

Els mexiques van ser l'última deles set tribus nahues que van emigrar del nord de Mèxic al centre. Provenien, d'acord a la llegenda, de la ciutat d'Aztlán o Aztatlán, que significa "terra blanca".

Durant el regnat de Moctezuma Ilhuicamina, un grup de savis van intentar reconstruir el passat de la tribu, a partir de la ciutat de Tula, capital antiga dels tolteques. Segons la tradició local, seria a Mexcaltitlán, una de les illes de l'albufera, on es posaria per primera vegada l'àguila sobre el nopal, que després es convertiria en el senyal del seu déu que indicava el lloc on s'hauria de fundar llur capital, imatge que es convertiria en l'escut de Mèxic.

Cinquanta anys després de la fundació de la ciutat, els mexiques van cercar la manera de tenir el seu propi rei. Per aconseguir-ho, van demanar el suport del rei de Culhuacán i després d'una negociació, un important membre dels mexiques es va casar amb la filla del rei de Culhuacán.

Al començament, els asteques es venien com a mercenaris per las guerres entre els tolteques, i així, van guanyar la fama i glòria suficients per realitzar enllaços matrimonials importants. Els governants asteques Acamapitxtli, Huitzilíhuitl i Tximalpopoca van ser de 1372 a 1427 vassalls de Tezozomoc, un governant de la tribu nahua tepaneca.

Quan Tezozomoc va morir, el seu fill Maxtla va assassinar a Tximalpopoca, l'oncle del qual es va aliar amb l'ex-governant de Texcoco, Nezahualcoyotl, i van assetjar la capital de Maxtla, Azcapotzalco. Maxtla es va rendir després de cent dies, i va fugir. Tenochtitlan, Texcoco i Tlacopan van formar una aliança que dominaria tota la vall de Mèxic, i va estendre el seu poder a altres regions. Tenochtitlan gradualment es va convertir en la ciutat més important de l'aliança.

El nebot d'Izcoatl, Motecuhzoma (Moctezuma) va heretar el tron el 1449, i va estendre el seu domini. Poc a poc els asteques van conquerir als pobles del centre i sud de Mèxic, i nord de l'Amèrica Central incloent els maies, encara que només requerien el pagament dels tributs; és a dir, sovint els mexiques deixaven en el poder als habitants autòctons i els donaven una autonomia limitada sempre que paguessin els tributs necessaris; en pocs casos imposaven una autoritat asteca, encara que mantenien guarnicions a tot arreu de l'imperi per assegurar la lleialtat dels pobles conquerits. Quan els espanyols van arribar el 1521, l'emperador era Moctezuma II.

L'Imperi asteca difereix dels imperis europeus de la història. Com els imperis europeus, va ser ètnicament divers; tanmateix, l'Imperi asteca es va basar principalment en un sistema tributari, i no pas en un sistema de govern. Encara que les ciutats sota el control asteca van realitzar enormes pagaments de tributs, l'arqueologia ha demostrat que el benestar social dels pobles va millorar després de ser conquerits. Això va ser causa de l'increment del comerç i de les millores en els camins i les comunicacions amb altres pobles.

La societat estava dividida tradicionalment en dues classes socials: els macehualli, el poble o els pagesos, i els pilli, la noblesa. La noblesa no era originalment hereditària, encara que els fills dels pilli tenien accés a una millor educació, i per tant era més fàcil que es convertissin en pilli.

L'exèrcit asteca havia establert un servei militar amb guerrers professionals. Només els guerrers que capturessin presoners podien convertir-se en guerrers de temps complet, i els honors i els botins els convertirien en pilli. Tan bon punt un guerrer asteca hagués capturat 5 presoners, rebia el nom de tequihua i el rang de cavaller àguila o jaguar, que sovint es tradueix com a "capità". Un rang més alt era el rang de tlacateccatl o tlatxotxcalli. Per ser un tlatoani, s'havien de capturar 17 presoners. Quan els nois asteques arribaven a l'edat adulta no es tallaven el pèl fins que capturessin un presoner de guerra.

Les cançons i la poesia eren part integral de la societat asteca; la majoria dels festivals incloïen competicions de poesia i presentacions d'art. La poesia constituïa l'única ocupació digna d'un guerrer asteca en temps de pau. Ha sobreviscut un nombre sorprenent de poesia asteca, registrada durant l'època de la Conquesta.

Els sacrificis humans es realitzaven a Mesoamèrica i Sud-amèrica segles abans de l'establiment de l'Imperi asteca. Hi ha registres que indiquen que eren comuns per la civilització olmeca, la civilització maia i la civilització inca. Tanmateix,, els asteques van ser els primers a realitzar-los contínuament i a gran escala. Segons els registres asteques, en la dedicació del Temple Major, es van sacrificar 84.400 persones. La majoria dels historiadors creuen que aquesta és una xifra molt exagerada; no obstant, mostra la característica única del sacrifici massiu de les festivitats asteques.

24: MITOLOGIA I TEOLOGIA

El déu més important era Ometéotl (que significa "Deïtat Dual"). Ometéotl vivia en en el tretzè cel, la regió més elevada i superior del panteó asteca. No obstant això, Ometéotl era un concepte abstracte; no hi havia cap culte en honor seu. Altres deús importants eren Tetzcatlipoca (el mirall de fum), un déu omnipotent i sovint malèvol; els malfactors experimentaven la seva ira. Aquest déu era el patró dels tlatoani. Xiuhtecuhtli era el patró del foc i de la vida, i es manifestava com aHuehueteotl (el vell déu) que controlava els focs de les llars. Tlaloc era el déu de la pluja, i el seu culte va començar des dels temps de Teotihuacan. Centeotlera el déu del blat de moro, principal aliment dels pobles mesoamericans, i per tant una figura molt important del panteó asteca. Ometochtli (conill-dos), era el déu de la beguda alcohòlica coneguda com a "pulque". Xochiquetzal (Ploma de Quétzal-flor) era la deessa del desig sexual, de les flors, de les festes i del plaer. La deïtat dels sacrificis era Xipetotec (nostre déu de la pell escorxada). A més, hi havia un enllaç entre la guerra, la sang i el sacrifici humà. Els asteques creien que les deïtats havien de ser alimentades amb sang, ja sigui per mitjà dels sacrificis humans o el sacrifici personal. El déu sol, Tonahtiu, Huitzilopochtli i el déu de la terra, Mictlantecuhtli demanaven sacrificis constants. Finalment, un dels déus més coneguts era Quetzalcóatl (serp emplomada) i era conegut com el déu creador o de la creativitat i estava relacionat amb Ehecatl el déu del vent i Tlaloc, el déu de la pluja. Quetzalócatl era el déu patró de les escoles calmecac de les elits asteques, i per tant era el déu de l'aprenentatge i el coneixement.

25: Fi

El final de l'imperi va ser ràpid, abrupte i inesperat, i la regió seria radicalment transformada política i religiosament per l'arribada dels conqueridors. Els conqueridors van arribar a les costes de Mèxic el 1519 i a poc a poc van començar a endinsar-se en el territori, a la recerca de la famosa Tenochtitlan i els rumors de l'abundància d'or i altres materials preciosos que hi trobarien. Les notícies de la seva arribada i moviment van ser portades al huey tlatoaniMoctezuma II, que els va convidar a visitar Tenochtitlan. Els espanyols havien conegut Malintzin o "Doña Marina" al territori maia, aleshores subjugat pels asteques, la qual es convertiria en la traductora oficial, i més tard, en amant d'Hernan Cortés.

26: Màxima expansió Asteca

27: Ciutat Asteca