Montserrat: St Benet, Sta Cecília, St Jeroni, monestir de Montserrat

Comencem a Monistrol de Montserrat i pugem seguint les senyals blancs/grocs fins al monestir de Sant Benet. Després de pujar una estona arribem a la carretera, la seguim una estona fins a l'ermita de Santa Cecília. Després agafem la canal de Sant Jeroni, que és el tros més dret, fins a l'ermita de Sant Jeroni. Pugem fins al cim, i baixem direcció al monestir de Montserrat, passant pel pla dels ocells. El tros de baixada està en bon estat, fins i tot hi ha esglaons en alguns trossos. La Muntanya de Montserrat presenta unes característiques tan sorprenents que ha esdevingut un dels símbols de Catalunya. Tot i que en el líric himne del Virolai s'afirma que: "Amb serra d'or, els angelets serraren eixos turons...", l'explicació científica sobre la gènesi del massís montserratí és força diferent, i, en darrer terme, fa responsables del sorprenent modelat de la Serra als agents atmosfèrics. En primer lloc, cal parlar d'un gran golf marí d'aigües no gaire fondes, existent fa cosa de 50 milions d'anys, situat on es troba ara la Depressió Central Catalana, i al qual desguassaven impetuosos rius procedents dels vessants d'un massís catalano-balear desaparegut, que aportaven grans masses de còdols. Els còdols s'anaren barrejant amb materials més pastosos i varen formar una massa que, quan aquest massís catalano-balear desaparegué i els terrenys circumdants al gran golf s'enrolaren enmig de cataclismes geològics, el relleu de Montserrat anà emergint del fons del mar amb una gran brusquedat de formes -posem-hi, ara fa deu milions d'anys- i els seus relleus quedaren a la mercè de vents, pluges i glaçades fins a convertir-los en aquesta espectacular escenografia que ara admirem. Ajudaria a això, és clar, la duresa dels materials emergits, formats pels característics conglomerats (còdols, sorres i un duríssim ciment calcari), que els científics anomenen pudingues i que, popularment, es coneix per "pinyoles". D'altra banda, el fet que aquestes pudingues siguin molt més resistents a l'erosió que els materials veïns (argiles, gresos, esquists...) justifica també, amb els moviments tectònics, els singulars relleus de la muntanya. El cim de Sant Jeroni (1.236 m), ofereix un extraordinari panorama des dels Pirineus al mar (fins i tot els dies de visibilitat excepcional es veu Mallorca) i, separat d'aquest pel coll de Migdia, els Ecos, amb 1.220 m. En realitat, aquest coll de Migdia, al centre del qual s'alça la punxeguda Talaia, divideix la serra en dues parts gairebé iguals: l'oriental, amb la zona de Santa Magdalena i les serres de Santa Maria, la zona de Sant Salvador i els Flautats, que inclou, al principi, el popular monòlit del Cavall Bernat; l'altra, l'occidental, la zona dels Ecos, els Frares Encantats i la filigranada zona de les Agulles, que inclou el característic coll de Port. Malgrat la seva evident unitat geogràfica i les seves singulars característiques geològiques i geomorfològiques, el massís de Montserrat pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, que s'estén entre les depressions Central i Prelitoral de Catalunya.